Els esports amb més risc de mort sobtada són el ciclisme, el futbol i el running

La intensitat de l'esport determina el risc de mort sobtada, i els que requereixen més demanda energètica els més perillosos si es pateix alguna malaltia cardiovascular genètica.

Són coneguts els casos d'esportistes, joves i sans, que han mort sobtadament per mort sobtada fent la seva activitat física. Es tracta de casos molt puntuals, però molt cridaners.

T'nteressa: Sobreviure a una mort sobtada i La importancia de la formació

La primera idea que cal tenir en compte és que l'esport pot desencadenar una mort sobtada, però aquesta passa en persones amb malalties cardiovasculars genètiques, com les miocardiopaties i les canalopaties. La qüestió és que, generalment, els pacients no són coneixedors d'aquestes patologies. A més, cal tenir en compte que la incidència d'aquest tipus de mort sobtada és estranya: un o dos casos de mort sobtada per cada 100.000 esportistes cada any.

T'interessa: Un defecte genètic del cor, possible causa de mort sobtada a l'esport professional

La cardiopatia isquèmica, és a dir, la malaltia coronària que es manifesta fonamentalment com un infart agut de miocardi o una angina de pit, es situa com la primera causa de mort sobtada associada a l'esport.

Tot i això, no tots els esports suposen el mateix risc. És la intensitat de l'esport la que determina el risc de mort sobtada. D'aquesta manera, els esports amb més demanda energètica com ara el ciclisme, el running o el futbol es troben entre els esports que presenten més risc de mort sobtada en pacients amb miocardiopaties o canalopaties. Per contra, els esports menys associats a mort sobtada són aquells amb baixa càrrega estàtica i dinàmica: el golf, el ioga o el criquet, per exemple.

Recomanacions a tenir en compte

Tenint en compte aquests factors de risc, el pas següent és saber quines són les recomanacions al respecte, per evitar el risc de mort sobtada. En aquest sentit, és molt important la comunicació amb l'esportista, la seva família i entrenador. Han de quedar clars els riscos i beneficis en cada cas concret sense oblidar que el risc zero no existeix.

A l'hora de fer esport és important fer-ho en un ambient segur, és a dir, evitar situacions de risc afegides com caigudes, deshidratació, o oblits en la presa de la medicació entre d'altres. No superar la barrera del 60-80 per cent de la freqüència màxima cardíaca i comptar a l'entorn amb personal format en tècniques de reanimació cardiopulmonar (RCP) i un desfibril·lador (DEA).

En el cas concret de la miocardiopatia arritmogènica, el problema és que no és fàcil de diagnosticar perquè la presentació entre pacients és molt heterogènia. Per al seu diagnòstic es fa servir una escala que inclou diversos criteris (ecocardiograma, ressonància magnètica, holter, antecedents de la família o biòpsia del teixit). Pel que fa a l'esport, la pràctica d'exercici en subjectes amb aquesta malaltia pot afavorir que es desencadenin arítmies malignes i mort sobtada, sobretot si és intens i perllongat. Però també, practicar esport accelera la progressió de la malaltia, de manera que s'afavoreix l'evolució a la fase d'insuficiència cardíaca. Per això, un cop confirmat el diagnòstic en un individu, es desaconsella la pràctica esportiva.